El Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) publica en el seu baròmetre, des de 1994, una enquesta periòdica sobre la confiança de la ciutadania en les institucions públiques; entre elles, la
monarquia. El març d'aquell any, la valoració que en feien els enquestats era d'uns notables 7'46 punts; valoració que ha anat fluctuant, però sempre amb aprovats, al llarg dels últims anys: L'any 1996, la institució blava -per allò de la sang- obtenia un 6'68; i el novembre de 2010 un 5'36.
A falta de dades completament actualitzades, l'última vegada que es va formular la mateixa pregunta -l'octubre passat-, la monarquia suspenia per primer cop amb una nota de 4'89 punts.
Les xifres parlen per sí soles: existeix una evident erosió de la confiança ciutadana envers la monarquia borbònica. De fet, amb les últimes dades a la mà, la institució que representa Joan Carles I només aprova en dos trams d'edat: els enquestats d'entre 55 i 64 anys i els de més de 65. Els que menys hi confien, els joves: només 4'35 punts li atorguen de mitjana els enquestats d'entre 18 i 24 anys.
Aquestes xifres, però, xoquen amb la valoració personal del rei Joan Carles, que segueix essent notablement alta: 7'3 punts. Deu ser cert allò de que Espanya és abans
juancarlista que monàrquica, una preferència cap a allò "campechano" que -igual que el títol nobiliari- sembla que també hereda el príncep Felip, amb una valoració de 6'7 punts. Aquesta identificació cap a la figura del monarca i del seu successor -que no ja de la institució- explica, segurament, que la majoria d'espanyols segueixin optant per un sistema monàrquic (49%) abans que per una República (37%). No obstant, cal apuntar que l'any 1996 els percentatges eren substancialment diferents: Un 66% dels espanyols advocaven per una monarquia parlamentària i només un 13% per una República (24 punts menys que ara).
És possible l'adveniment d'una República? Segurament és molt més possible que fa uns anys enrere. Però hi ha una dada important a tenir en compte: Han fet més per la tricolor els negocis d'Urdangarín i les caceres d'elefants a Botswana que no pas els propis republicans. I d'això, per desgràcia, en tenim precedents:
Durant el turbulent segle XIX, en una Espanya casposa on la revolució liberal no s'havia consolidat, el règim d'Isabel II s'erosionava enmig d'una insostenible corrupció; un mal govern que va provocar la revolució "Gloriosa", dirigida per Prim i Serrano, un pronunciament que per primera vegada no pretenia fer caure l'executiu sinó la figura de la reina. El problema d'Espanya eren els borbons i per això es va optar per un monarca d'una altra casa reial: Amadeu de Saboya.
El regnat d'Amadeu I va ser molt breu (3 anys), mai va ser acceptat per la població i va abdicar el 1873, frustrat, enmig d'un país ingovernable; deixant per a la història la frase que va pronunciar després d'un intent d'assessinat contra la seva persona l'any 1872: "
Ah, per Bacco, io non capisco niente. Siamo una gabbia di pazzi" ("no entenc res, això és una gàbia de bojos"). Només llavors, quan havien fracassat governs d'un i altre color, la monarquia borbònica, i en última instància, la monarquia saboyana; es va proclamar la Primera República.
Aquesta República, que careixia de republicans, ja va néixer ferida de mort. Només cal que en repassem la trajectòria: va tenir fins a quatre presidents en poc més dels onze mesos que va durar l'experiència. Després, es va restaurar la monarquia borbònica en la figura d'Alfons XII.
Saltant uns seixanta anys en el temps fins arribar al 1931, el descontentament popular contra el rei Alfons XIII, que havia amparat la dictadura de Primo de Rivera, va precipitar l'adveniment de la segona república. En aquest cas podem dir que sí hi havia republicans -o, almenys, més que el 1873-, però van ésser apartats per un clima revolucionari: L'extrema dreta, ajudada per les cúpules militars i eclesiàstiques, volia acabar amb una república massa progressista pel seu gust; i l'extrema esquerra considerava que la República era una mera etapa de transició cap a la revolució social. No cal que recordi com va acabar tot plegat.
Després d'aquest repàs històric, tornant a l'actualitat, si volem construir una República no ens calen antimonàrquics que llencin exhabruptes contra el cap d'estat (substituïnt Isabel II o Alfons XIII pel rei Joan Carles), doncs això seria construir un nou règim amb peus de fang. Ens calen uns fonaments més sòlids.
República no és només l'absència d'un rei, vol dir més coses: virtut cívica, democràcia, igualtat, fraternitat, ciutadania, àgora, autonomia, llibertat... Aquests elements, prou atractius per sí mateixos, són els que han d'inspirar un nou règim basat en l'imperi de la llei. Possiblement representin la pulsió modernitzadora i democratitzadora que necessitem.
No construim, doncs, la tercera antimonarquia; construim la Tercera República!
