Què esperem del Congrés del PSOE?

Avui ha començat el 38è Congrés del PSOE, sens dubte un cònclave vital pel futur de la socialdemocràcia peninsular i europea, que seguim amb especial interès els ciutadans i ciutadanes progressistes d'arreu de l'estat.

Aquest Congrés ha de ser el de l'autocrítica, el de la recuperació de la identitat socialdemòcrata com a pimer pas per a la recuperació electoral i el de la resposta (ideològica i programàtica) a les tesis i a les polítiques liberal - conservadores.

Amb perdó per la superficialitat de l'article, que vol expressar més certes sensacions que no pas fer grans cavil·lacions ideològiques, què esperem del Congrés del PSOE?

1. Memòria

Una memòria que es subdivideix en dues accions que s'han de realitzar per a poder preservar la salut "mental", si em permeteu la personificació, del PSOE: Reivindicació dels avenços socials conquerits en els darrers anys i autocrítica d'allò que s'ha fet malament durant el govern Zapatero.

Reivindicació i autocrítica. Allò bo i allò dolent. Cal fer un anàlisi en profunditat de les causes de la desfeta socialista, de forma realista, per tal de poder aplicar les solucions adequades. El Congrés no pot limitar-se a aplaudir de forma retòrica o, en el seu defecte (tot i que menys probable), a plorar desconsoladament. Només amb una actitud correcta i amb el to autocrític adequat, la ciutadania rebrà un missatge que percebrà com a honest, allunyat de tota artificialitat.

2. Ciutadanocentrisme

És un Congrés d'un partit polític, i com a tal, cal parlar sobre les maneres d'organitzar-se per tal de que el PSOE creixi orgànicament. Ara bé, el PSOE caurà en un greu error si només es debat entorn d'aquests temes, que tan sols interessen als afiliats.

Per il·lustrar-ho amb un exemple, als ciutadans no els interessa si l'informe de gestió presentat per l'executiva sortint serà aprovat o no. Aquest és un tema que només importa als militants i, a tot estirar, als simpatitzants del partit. Cal parlar poc del "partido" i molt de les institucions, que aspira a governar, cal parlar dels afiliats però sobretot dels ciutadans, que són els que votaran, i cal parlar poc de persones i càrrecs i molt d'idees i valors, que són la columna vertebral del projecte polític del socialisme democràtic.

3. Esperança

La política, com la vida, es basa en emocions. De res serveix tenir conviccions polítiques si, a més de reflexionades, no són sentides. És per aquesta raó que un partit polític ha de saber, també, gestionar les emocions. En aquest sentit, el Partido Popular (com Convergència i Unió a Catalunya) és un expert en utilitzar les emocions per aconseguir els seus objectius polítics.

L'emoció que domina la dreta és la por.

La por a perdre la feina, la por a no arribar a final de mes, la por a no poder pagar la hipoteca, la por a que els comptes de l'empresa no quadrin. La por que ens fa dòcils i que provoca que acceptem qualsevol ajustament social, per dur que sigui. És aquesta por la que fa que ens creiem que les mesures antisocials receptades pels governs conservadors de tota Europa són inevitables.

Contraposat al discurs de la por, el PSOE (i el PSC), en aliança amb el Partit Socialista Europeu, ha de teixir el discurs de l'esperança. El discurs de les alternatives. Ha d'apostar per la reactivació econòmica davant de les retallades indiscriminades i d'una exagerada austeritat que estreny l'economia. Ha d'explicar que amb l'austeritat no n'hi ha prou per sortir de l'atzucac en el qual estem immersos. Ha de recuperar el paper central de la política, ara segrestada pels mercats financers. I ha de convertir-se en una alternativa creïble capaç de liderar, des del sector públic, la sortida de la crisi. Tot això amb els valors de sempre: La llibertat, la solidaritat, la igualtat d'oportunitats i la justícia social.

4. Inconformisme

El PSOE ha de ser el partit dels indignats, el partit dels inconformistes. Hauria de recollir l'esperit del 15M i institucionalitzar gran part de les seves demandes, doncs és el gran partit de l'esquerra progressista. Necessitem un partit no només gestor, sinó també i sobretot transformador.

Així mateix, la promoció interna dins del partit hauria de seguir criteris de compromís social, talla intel·lectual i vàlua política. El PSOE ha de ser el partit dels activistes, proper a la ciutadania perquè els seus integrants formen part del cor mateix de la societat civil. Aquesta és la màxima garantia per la qual els ciutadans han de reconèixer el PSOE com el partit de la gent, contraposat a la visió de la classe política com a casta parasitària, conseqüència de la desafecció i de l'antipolítica. Els líders polítics han de ser líders socials. L'objectiu principal? abanderar la regeneració de l'espai públic.

5. Diversitat

El socialisme no ha de gestionar només les identitats socials, de classe, sinó també les nacionals. La passivitat de la socialdemocràcia davant dels problemes territorials, que deriven d'un sentiment de diferenciació nacional, regala el terreny de les identitats al nacionalisme conservador, posant en escac la convivència entre els diferents pobles d'Espanya, i a gran escala, d'Europa.

El màxim objectiu del PSOE en aquest àmbit ha de ser fer compatible, per la part que ens toca, el sentir-nos catalans amb acceptar seguir formant part de l'estat espanyol, de la mateixa manera que ens sentim catalans i europeus. Si Europa és una nació de nacions, Espanya ha de ser el mateix. Identificar Espanya amb Castella relega a la marginalitat a la resta de pobles de l'estat, fent incompatible el sentiment de catalanitat amb el de formar part d'un projecte comú a nivell estatal. Molts catalans no volem ser espanyols si per ser espanyols hem de ser castellans.

En aquest sentit, el PSOE ha d'acceptar que Catalunya i la resta de pobles de l'estat puguin decidir lliurement el seu futur, i davant de les aspiracions secessionistes d'alguns ciutadans, proposar una alternativa federal que aconsegueixi gestionar la diversitat amb eficàcia i solucionar l'etern problema de l'encaix.

Twittear